Canvis

La nova Rosa de Sang, aquí.

Montilla pujolista?

"No hi haurà Govern ni sentència que pugui fer callar la voluntat política del poble català expressada unitàriament”. La frase podria ser de qualsevol líder nacionalista, però resulta que és del President José Montilla. La pregunta que se m’ocorre immediatament és què passaria si aquesta voluntat unitària dels catalans fos, no ja de la d’accedir a la sobirania, sinó simplement la de governar-nos amb l’Estatut que va sortir del Parlament de Catalunya el 30 de setembre, sense retallades ominoses ni pentinades vergonyants. Però no anirem tan enllà, ens quedarem amb el reduit i esquitllat Estatut que ens han deixat, i ens preguntarem com es menja la frase del President amb la del Ministre Sevilla d’avui a la Vanguardia, en la que diu que “espero una sentencia favorable, pero si no es así habrá que ajustar el Estatut, no la Constitución”.

El President de la Generalitat sap que les cartes estan marcades, que el terreny de joc és el que és i que ningú està disposat a canviar-lo, i per tant declaracions d’aquest estil, revestides d’una èpica a la que ja no estem acostumats, ens remunten a temps passats i avui resulten ja poc creïbles.

Els múltiples Plans B

Trobo ben curiós aquesta mena de carrera cap al Pla B que estan fent els partits catalans. Bé, cap als Plans B, perquè en cas que el Tribunal Constitucional retalli l’Estatut (encara més?), o directament el tombi, cada partit utilitzarà una estratègia per separat i intentarà de forma independent, no coordinada i anant per lliure fer un gran favor al país. Avui mateix Joan Ridao reconeixia que el govern no té un pla B conjunt, ERC es presenta amb la seva proposta autodeterminista i el PSC amb la constitucionalista. Evidentment CiU també té el seu de Pla B, però és secret, per si de cas.

Intentant resumir el Pla B de cada un i entenent que és impossible un acord conjunt, m’agradaria aportar-hi algunes idees.

• ERC. Diu que la via autonomista s'ha acabat. Segons els republicans amb Espanya s’ha provat tot i no hi ha res a fer. Diuen que perquè ens entenguin i ens respectin necessitem un estat i per tant cal que ens autodeterminem.
  
  El problema aquí és que un referèndum no s’organitza en dos dies, ni es mobilitza una població, ni es convenç els indecisos, els porucs i els contraris amb paraules boniques i oratòria sublim. Per no parlar de tota una maquinària estatal en contra capaç de fer qualsevol cosa (qualsevol cosa?) per impedir la iniciativa. Potser enlloc de plantejar ara un referèndum d’autodeterminació podrien parlar d’iniciar un procés clar i decidit cap a la sobirania, definir-hi espais i estacions temporals (en les que segur que hi troben còmplices), estratègies de curt, mitjà i llarg termini i sobretot bastir complicitats amb tots els sectors socials possibles i buscar aliats tant interns com externs. I tot això sense oblidar que cal governar el dia a dia amb el màxim d'estabilitat.



• PSC. Diu que cal moure’s dintre del marc de la Constitució i que ella ofereix els mecanismes legals de defensa. El mateix President Montilla presenta una proposta basada en la reforma constitucional per refermar el caràcter nacional de Catalunya, una renegociació del finançament fora de l’Estatut que en mantingui les bases aprovades, i una sèrie de modificacions legals tendents a fer efectius els traspassos de competències.
  
  Coses més difícils s’han vist, però potser la sorpresa que ens trobem aquí és que el PSC s’adona que tot això en l’Espanya actual i de la mà del PSOE és impossible i se’n planteja la relació. Potser caldria justament això, que fessin valer la força que tenen 21 diputats a Madrid, el fet de ser un dels graners electorals del PSOE i una garantia per tal que Zapatero revalidi el seu mandat. No cal que desafiïn el sistema ni que trenquin amb la Constitució, n’hi ha prou amb que creguin que els interessos dels catalans estan per damunt dels interessos electorals del PSOE i del President espanyol i que realment defensin tot això que plantegen.
  


• CiU. El Pla B és secret, i com deia ahir Artur Mas tot depèn del pes que la federació nacionalista tingui a Madrid. Cal ser decisius. Per tant més estratègia de peix al cove que vist el que hi ha no és poc.
  
  Aquí hi ha dos problemes, el primer és que CiU ho fia tot a un resultat electoral, llavors, si això falla (ja no vull pensar en una majoria absoluta del PP) què? El segon és que és més del mateix. No negaré que en alguns moments ha donat resultats, però si no volem estar sempre pendents de qui mana i com mana a Madrid caldria anar per un altra cantó. Ara bé, si CiU té raó i no hi ha més remei, s'haurien de definir i mantenir uns mínims intocables, no pactar a qualsevol preu, no pactar només poder partidista o personal, i sobretot no entrar en la clàssica subhasta a la baixa amb ERC a veure qui demana menys al PSOE per poder-s’hi fer la foto dels propers pressupostos.

Finalment però, em reitero en el que deia al principi: no hi ha Pla B, hi ha una munió de Plans B i el problema real i de fons és que sense unitat no hi ha coherència de plantejaments, i sense coherència, com s’ha vist, se’ns rifen. O no?

Ridícul i trist espectacle

Primer va ser la bestiesa de vincular un referèndum d’autodeterminació a un pacte puntual per la Presidència de la Generalitat, després la pugna per veure qui era més nacionalista, després les advertències de proposar diferents mocions sobre l’autodeterminació al ple del Parlament, uns per desacreditar els altres i els altres per ridiculitzar els uns, i finalment la presentació de les dues mocions on ningú dóna suport a la de l’altre i on com gossos rabiosos es llencen a mossegar el coll de l’adversari. Evidentment no saben que el coll que mosseguen és simplement el de molts catalans, potser tampoc els importa. I aquest és el panorama del catalanisme o nacionalisme o sobiranisme o com en vulguin dir. A Madrid deuen seguir rient a cor què vols tot fent anar la tisora, i mentres nosaltres hem d’aguantar nous xàfecs centralitzadors, polítics petits, mediocres i ridículs de casa nostra es miren el melic pensant que basteixen grans estratègies de futur.

Em pregunto si hi ha vida intel·ligent al Parlament de Catalunya, i la resposta és òbvia, si per vida intel·ligent entenem aquella que persegueix finalitats clares amb instruments concrets és evident que si, al PSC i al PP.

Retallades, desconcert, propostes i com no, més Estatut

Era evident que la proposta de Vendrell no arribaria enlloc, CiU no la podia acceptar, i ERC sabent-ho ha utilitzat el tema per matar diversos ocells d’un sol tret: crítiques internes als pactes amb el PSC, acontentament d’unes bases desconcertades, i sobretot tornada de pilota a CiU que des que està a l’oposició s’ha convertit en el repartidor oficial de carnets de bon nacionalista.

Una vegada tornats a la nostra mediocre realitat caldrà veure com es desenvolupa demà el ple del Parlament, encarregat de debatre la situació actual de l’Estatut o del que d’ell en queda. Després de les retallades inicials, de les noves invasions de competències, de la lohapeta que ens prepara el Ministre Sevilla i de l’atzagaiada definitiva que probablement ens propinarà el Tribunal Constitucional, ja són molts els que es pregunten on som i cap on anem. Doncs demà podria ser un bon dia per reflexionar, i a poder ser, començar a imaginar-se un pla B.

L'empresariat es mulla

No sé si només es tractava de reclamar la gestió d’un aeroport per treure’n un benefici econòmic o si la cosa va més enllà, però sembla que en el món de l’empresariat català s’hi mou alguna cosa. Potser és que els nostres empresaris s’han adonat que el benestar econòmic seu i dels seus fills, el creixement de les seves empreses i la prosperitat dels seus negocis van indiscutiblement lligats als majors graus de llibertat en la presa de decisions que pugui tenir Catalunya, i més ara que Madrid s’ha convertit en una capital global i ja no li són tan necessaris.

Si l’acte d’avui a l’IESE només pretenia reivindicar la gestió autònoma d’un aeroport com a mesura de creixement, benvingut sigui l’acte i la reivindicació, però si a més a més això representa un canvi de mentalitat del nostre empresariat en relació al país, millor que millor.

Més aeroport

Corren rumors que el govern central estaria planejant repartir la nova Terminal Sud de l’Aeroport del Prat entre Iberia i Star Alliance. D’aquesta manera tindríem un bon aeroport de províncies, tot i que no l’aeroport internacional que volem.

La bona notícia és que després dels errors de l’Estatut, sembla que els partits catalans poden haver après alguna cosa i entenen que la unitat és un valor important. A més tindrien el suport de la major part d’una societat civil catalana que davant de la importància del fet s’ha bolcat en actes, campanyes i altres mesures de pressió.

Esperem que els rumors esmentats siguin només això, rumors, i que la decisió d’endarrerir la concessió de la nova terminal fins després de les eleccions, hagi estat motivada per interessos diferents als que suposarien una reacció electoral adversa per haver condemnat l’Aeroport del Prat a jugar a la segona divisió.

Cap a on anem ?

Diu Carod que si l’Estatut és retallat novament al Tribunal Constitucional només ens quedarà la via sobiranista. La veritat és que és molt fàcil fer proclames solemnes d’aquest estil, però sense una estratègia clara o un camí marcat la proposta queda en un no res. A banda d'això, a la crida difícilment hi acudiran els acomodats socis de govern o CiU, que per molt essencialistes soflames nacionals que faci tampoc va sobrada d'estratègia i d'objectiu.

L’afirmació de Carod i la que podrien fer molts nacionalistes que no necessàriament el voten carrega, no només contra una possible sentència negativa del Tribunal Constitucional, sinó contra la manipulació partidista d’un sistema engegat durant la Transició que perd a cada dia que passa més credibilitat democràtica. El pervers joc al que estan jugant PSOE i PP, que utilitza els diferents poders de l’Estat per als seus interessos particulars, està arribant a extrems ben perillosos. Montesquieu ha mort, sí, el va matar Alfonso Guerra ja fa molts anys, i la suposada candidesa i bona fe de Zapatero no l’han fet pas ressuscitar. Per molt Pettit que llegeixi potser tampoc n’ha tingut mai la intenció.

Carod planteja una opció, però encara hi ha massa preguntes obertes sense resposta: quin futur polític volem per Catalunya, quina estratègia cal seguir per assolir-lo, amb qui s’hi ha d’anar o com es pot seduir i convèncer una majoria de contraris. De les respostes a aquestes preguntes en sortirà el catalanisme del segle XXI, i potser descobrirem un futur brillant o la més fosca tenebror. Pitjor que aquesta última possibilitat només hi hauria una cosa, seguir mantenint les preguntes obertes, sense resposta, esperant que passin els dies, els anys i les eleccions, per descobrir un dia que per comoditat, per precaució, per covardia o per simple desídia, ja no hi som.

La retallada que ens ve

Tot sembla indicar que la recusació plantejada pel PP contra el jutge del Tribunal Constitucional Pablo Pérez Tremps pot acabar representant la definitiva retallada al migrat Estatut que tenim. Amb l'acceptació de la recusació del magistrat, els jutges que hauran de decidir sobre el recurs d’inconstitucionalitat presentat pel PP seran 5 de tendència progressista i 6 de tendència conservadora. Que es parli del Tribunal Constitucional en aquests termes ho diu tot sobre la independència del poder judicial, però la pregunta que se’m planteja és una altra: vistos l’energia i el vigor nacional dels partits de l’arc parlamentari català, les seves sublims estratègies i l'elevat tall d'estadistes dels seus dirigents, com reaccionaran a aquesta possible nova retallada? Jo apostaria per les següents reaccions:

CDC: De què serveix tenir un govern amic o ser aliat preferent del govern? El Tripartit és un desastre per Catalunya, i el país, tot i que no ho sap, ens necessita desesperadament.

UDC: En les properes eleccions demanarem dos ministeris i una vice-presidència.

PSC: Nosaltres com a demòcrates respectem i acatem les decisions dels jutges. La independència del poder judicial és un valor que no posem en dubte, contràriament al que fa l’oposició que només en defensa les decisions quan l’afavoreixen.

ERC: L’única solució bona és la independència. Com hi arribarem ho explicarem un altre dia.

ICV: Nosaltres com a demòcrates i alternatius respectem i acatem les decisions dels jutges/jutgesses. La independència del poder judicial és un valor que no posem en dubte, contràriament al que fa l’oposició que només en defensa les decisions quan l’afavoreixen.

PP: Els jutges han decidit lliurement i cal acceptar i respectar sempre i en tot moment, com no podria ser d'altra manera i sense excepció, les seves decisions. (Traducció per no iniciats: Goooool!!!)

C’s: És una molt bona notícia pels ciutadans de Catalunya i ens agradaria que la nostra foto i aquesta declaració sortís a tots els mitjans de comunicació, que ni ens respecten ni ens tenen en compte.

Negociar

Em fa gràcia aquest estira i arronsa que tenen govern i oposició per veure com es negocia amb Madrid el desplegament de l’Estatut, que si cal que CiU estigui a la comissió bilateral, que si només hi ha de ser el govern, que si es crearà un òrgan de seguiment, que si una mà estesa, que si els dos braços, que si un dit. Però el més trist de tot és justament que s’hagi arribat al punt en el que s’hagi de negociar sobre com s’ha de negociar el desplegament d’un Estatut que ja es va negociar i que va acabar, pobret, com va acabar. Digne del millor espectacle per a imbècils. Conseller Saura, vol que li expliqui això de l’abstenció?

Mentrestant, a Madrid ja se les comencen a empescar per aplicar noves homogeneïtzacions, harmonitzacions, lohapes o com en vulguin dir. Nosaltres, amb especial empenta i desbordada intensitat, negociem com negociar la propera negociació.