Diu Carod que si l’Estatut és retallat novament al Tribunal Constitucional només ens quedarà la via sobiranista. La veritat és que és molt fàcil fer proclames solemnes d’aquest estil, però sense una estratègia clara o un camí marcat la proposta queda en un no res. A banda d'això, a la crida difícilment hi acudiran els acomodats socis de govern o CiU, que per molt essencialistes soflames nacionals que faci tampoc va sobrada d'estratègia i d'objectiu.
L’afirmació de Carod i la que podrien fer molts nacionalistes que no necessàriament el voten carrega, no només contra una possible sentència negativa del Tribunal Constitucional, sinó contra la manipulació partidista d’un sistema engegat durant la Transició que perd a cada dia que passa més credibilitat democràtica. El pervers joc al que estan jugant PSOE i PP, que utilitza els diferents poders de l’Estat per als seus interessos particulars, està arribant a extrems ben perillosos. Montesquieu ha mort, sí, el va matar Alfonso Guerra ja fa molts anys, i la suposada candidesa i bona fe de Zapatero no l’han fet pas ressuscitar. Per molt Pettit que llegeixi potser tampoc n’ha tingut mai la intenció.
Carod planteja una opció, però encara hi ha massa preguntes obertes sense resposta: quin futur polític volem per Catalunya, quina estratègia cal seguir per assolir-lo, amb qui s’hi ha d’anar o com es pot seduir i convèncer una majoria de contraris. De les respostes a aquestes preguntes en sortirà el catalanisme del segle XXI, i potser descobrirem un futur brillant o la més fosca tenebror. Pitjor que aquesta última possibilitat només hi hauria una cosa, seguir mantenint les preguntes obertes, sense resposta, esperant que passin els dies, els anys i les eleccions, per descobrir un dia que per comoditat, per precaució, per covardia o per simple desídia, ja no hi som.
No comments:
Post a Comment