Els múltiples Plans B

Trobo ben curiós aquesta mena de carrera cap al Pla B que estan fent els partits catalans. Bé, cap als Plans B, perquè en cas que el Tribunal Constitucional retalli l’Estatut (encara més?), o directament el tombi, cada partit utilitzarà una estratègia per separat i intentarà de forma independent, no coordinada i anant per lliure fer un gran favor al país. Avui mateix Joan Ridao reconeixia que el govern no té un pla B conjunt, ERC es presenta amb la seva proposta autodeterminista i el PSC amb la constitucionalista. Evidentment CiU també té el seu de Pla B, però és secret, per si de cas.

Intentant resumir el Pla B de cada un i entenent que és impossible un acord conjunt, m’agradaria aportar-hi algunes idees.

• ERC. Diu que la via autonomista s'ha acabat. Segons els republicans amb Espanya s’ha provat tot i no hi ha res a fer. Diuen que perquè ens entenguin i ens respectin necessitem un estat i per tant cal que ens autodeterminem.
  
  El problema aquí és que un referèndum no s’organitza en dos dies, ni es mobilitza una població, ni es convenç els indecisos, els porucs i els contraris amb paraules boniques i oratòria sublim. Per no parlar de tota una maquinària estatal en contra capaç de fer qualsevol cosa (qualsevol cosa?) per impedir la iniciativa. Potser enlloc de plantejar ara un referèndum d’autodeterminació podrien parlar d’iniciar un procés clar i decidit cap a la sobirania, definir-hi espais i estacions temporals (en les que segur que hi troben còmplices), estratègies de curt, mitjà i llarg termini i sobretot bastir complicitats amb tots els sectors socials possibles i buscar aliats tant interns com externs. I tot això sense oblidar que cal governar el dia a dia amb el màxim d'estabilitat.



• PSC. Diu que cal moure’s dintre del marc de la Constitució i que ella ofereix els mecanismes legals de defensa. El mateix President Montilla presenta una proposta basada en la reforma constitucional per refermar el caràcter nacional de Catalunya, una renegociació del finançament fora de l’Estatut que en mantingui les bases aprovades, i una sèrie de modificacions legals tendents a fer efectius els traspassos de competències.
  
  Coses més difícils s’han vist, però potser la sorpresa que ens trobem aquí és que el PSC s’adona que tot això en l’Espanya actual i de la mà del PSOE és impossible i se’n planteja la relació. Potser caldria justament això, que fessin valer la força que tenen 21 diputats a Madrid, el fet de ser un dels graners electorals del PSOE i una garantia per tal que Zapatero revalidi el seu mandat. No cal que desafiïn el sistema ni que trenquin amb la Constitució, n’hi ha prou amb que creguin que els interessos dels catalans estan per damunt dels interessos electorals del PSOE i del President espanyol i que realment defensin tot això que plantegen.
  


• CiU. El Pla B és secret, i com deia ahir Artur Mas tot depèn del pes que la federació nacionalista tingui a Madrid. Cal ser decisius. Per tant més estratègia de peix al cove que vist el que hi ha no és poc.
  
  Aquí hi ha dos problemes, el primer és que CiU ho fia tot a un resultat electoral, llavors, si això falla (ja no vull pensar en una majoria absoluta del PP) què? El segon és que és més del mateix. No negaré que en alguns moments ha donat resultats, però si no volem estar sempre pendents de qui mana i com mana a Madrid caldria anar per un altra cantó. Ara bé, si CiU té raó i no hi ha més remei, s'haurien de definir i mantenir uns mínims intocables, no pactar a qualsevol preu, no pactar només poder partidista o personal, i sobretot no entrar en la clàssica subhasta a la baixa amb ERC a veure qui demana menys al PSOE per poder-s’hi fer la foto dels propers pressupostos.

Finalment però, em reitero en el que deia al principi: no hi ha Pla B, hi ha una munió de Plans B i el problema real i de fons és que sense unitat no hi ha coherència de plantejaments, i sense coherència, com s’ha vist, se’ns rifen. O no?